Dilluns.
·
Visualitzar el següent
video on el famós jugador del Barcelona Lionel Messi, es visitat pel Soufian,
un nen que li falten les cames i la relació de complicitat que s’estableix
entre ells.
Lionel messi y Soufian (Furor en TV) Documental 3.41
Dimarts.
·
Dinàmica de grup on
s’escull un nen o nena, se li tapen els ulls, i es van triant nens o nenes per
tal que endivini qui són tocant els rostres, el cabell etc. Si no l’encerta se
li poden donar pistes o sentir la veu del nen/a que ha d’endevinar.
Dimecres.
Curtmetratge del Puente
sobre fer lloc als altres
·
Conte “El
soldat ferit”.
Durant la Gran Guerra, un soldat va
caure greument ferit al camp de batalla. Va passar moltes hores ferit al terra,
però per allà no passava ningú. Finalment, un coronel hi va passar, seguit
d’uns quants suboficials. Un sergent va veure que aquell home encara era viu, i
li va dir al coronel:
-
Senyor, aquí hi ha un home que encara es belluga.
El coronel se’l va mirar, i en veure
les seves ferides, va dir:
-
No cal que fem res. Aquest home ja no serveix per
lluitar. Deixem-lo aquí.
Més tard, va passar un grup de
soldats, entre els quals hi havia el metge de la unitat. Un d’ells se’n va
adonar que l’home era viu, i va anar a cridar al doctor.
-
Doctor, doctor!! Aquest home encara és viu!!
El doctor el va examinar, però en
veure aquelles ferides tan lletges digué:
-
No cal que ens l’emportem. L’hospital ja és ple. I aquest
home no el salvarem pas.
Més tard va passar un vehicle amb un
grup de soldats. Es dedicaven a recollir els fusells i la munició dels que ja
eren morts. Es van atansar al nostre home, i mentre li estaven prenent el
fusell, ell va aconseguir dirigir-los aquestes paraules:
-
Si us plau! Si us plau!
-
Sergent! Aquí hi ha un home viu!
El sergent es va atansar, va
mirar-lo de dalt a baix, i fred com el glaç digué:
-
Les nostres ordres són recollir fusells, no ferits. A
part, el vehicle ja va molt carregat de pes, no ens podem endur ningú més. Ja
se’n farà càrrec l’ambulància.
-
Si us plau! –encara digué el ferit
-
Tranquil. Quan arribem a la Unitat els direm on ets
perquè hi enviïn l’ambulància.
Van passar les hores lentes, i per
allà no venia cap ambulància. Finalment es va fer de nit.
El soldat ferit va tenir uns somnis
terribles. Un a un, veia desfilar davant seu els rostres dels seus companys i
superiors de la Unitat, que se’n reien d’ell i deien «Ja no serveix per res. És
més mort que viu. No és el nostre problema. Deixem-lo aquí. Deixem-lo.».
L’endemà al matí, el soldat es va
despertar amb el rostre banyat pel sol. Havia acceptat ja que moriria allà, i
pregava a Déu perquè se l’endugués aviat i no allargués més el seu patiment.
Aleshores va sentir una remor. Eren tres soldats enemics els que passaven per
allà. «Si l’enemic em veu, em dispararan, i així ja no patiré més» -va pensar.
L’home va alçar un braç per fer-se veure.
Un dels soldats enemics va veure que
es bellugava, i en una llengua desconeguda, va cridar als altres. Tots tres es
van atansar. Murmuraven entre ells.
Aleshores un va treure una petita
destral, es va ajupir, i va dir “no-sé-qué” al soldat ferit. Va donar-se mitja
volta i va marxar. Els altres van rebuscar a la motxilla, i finalment van
treure una manta. L’home de la destral va tornar amb dos pals ben llargs. Amb
la manta i els pals van construir una llitera, van carregar el ferit, i se’l
van endur.
El van portar a l’hospital del
quarter enemic, on li van cosir les ferides i li van donar de menjar i de
beure. S’hi va passar un mes en aquell hospital, però finalment va viure.
En acabar la guerra, l’home va
provar de trobar aquells tres soldats enemics que s’havien convertit en els
seus millors amics, però no sabia res d’ells i no els va poder trobar.
Cada nit pregava a Déu, i li
demanava, que fossin on fossin, aquells tres homes visquessin feliços i no els
manqués mai de res. I de ben segur, que així era.
Divendres
·
Comentar què
et suggereix aquesta imatge de la Mafalda i els seus amics: